RHUM & MONTI
RHUM era el darrer projecte de Joan Montanyès "Monti" i Martí Torras, i estava dedicat a la memòria de Enrico Jacinto Sprocani, un gran clown august que va morir a mitjans del segle passat. En Monti volia explicar la seva història i paradoxes de la vida, RHUM, ha acabat éssent un doble homenatge, un tribut a dos dels augustos que més riures han provocat en el món dels pallassos i que van morir de la mateixa enfermetat.
A en Monti l'entendria una fotografia d'un diari francès de l'època, on els millors pallassos contemporanis de Rhum li van retre homenatge al cementiri el dia del seu funeral. Casualitats, o no, el dia que en Monti va morir, l'hospital de la Vall d' Hebron fou escenari d'una escena inoblidable: Molts dels seus companys pallassos van anar-hi per dedicar-li una cerimònia de despedida. La seva mort coincidia amb el final de la vetlla i Rhum va morir amb ell. Ara ens tocava a nosaltres fer l'homenatge al Monti.
"Enrico Jacinto Sporcanis RHUM (1904-1953) fou un gran pallasso, amb una comicitat excepcional i una habilitat fora del normal per improvisar i crear números, sketchos i paròdies. Company de Pipo Sosman, Darío-Bario o el pallasso Porto, fou amic de Jacques Tati , amb qui va actuar en un parell de pel·lícules (Gai dimanche, Soigne ton gauche).
Al mateix temps, però, era una persona turmentada. Se sentia molt desgraciat fora de la pista i els escenaris, experiència que han patit també altres pallassos, com per exemple Grock.
RHUM pretén ser un homenatge a un dels oficis dins de les arts escèniques més generós i entranyable, dedicat a fer riure al públic. Un ofici que, entre d’altres virtut, té la de voler aportar moments d’optimisme, esperança i felicitat a les persones. Petits i grans...
Vol ser un espectacle tendre, humà i cínic, per gaudir i per riure. Sense moralina, però deixant una petita porta oberta a la reflexió personal de l’espectador sobre aquest apassionant i meravellós ofici del pallasso, al qual em dedico des dels 18 anys. Ja fa 30 anys que m’hi dedico professionalment i això m’ha permès donar la volta al món en diferents pistes de circ, escenaris de teatre, plaçes i carrers d’arreu del món. Des de Pekin, fins a Haiti, passant per Amèrica, Sudamèrica, Europa i Àsia. He après i m’he enriquit amb les diferents sensibilitats i comicitats d’aquest món, com a pallasso, pero sobretot com a persona."
Joan Montanyès Martínez "Monti"
Febrer de 2013
Benvolgut Monti,
Com són les “vacasiones de no trabajar”?
Després que t’esfumessis vaig decidir que la millor manera de mantenir el teu record era fer un espectacle. El nostre RHUM, aquell que vam escriure tu i jo sobre l’Enrico Jacinto Sprocani, el cèlebre pallasso que moria tot sol en un hospital de París a mitjans del segle passat, continua i continuarà al calaix. No el podia fer perquè mancaves tu, perquè només el podies fer tu. I perquè al final la realitat va superar la ficció i el vas acabar fent tu sol, avançant l’estrena sense voler.
Aquest nou RHUM continua essent un homenatge a l’ofici de pallasso i al món del circ. L’hem preparat amb algunes de les mateixes entrades clàssiques de pallassos que vam adaptar, i sobretot amb la mateixa tendresa, musicalitat, sensibilitat poètica, gamberrisme i incorrecció que tenien els teus espectacles amb Monti & cia.
Perquè en essència, RHUM parla de la teva companyia, dels teus records, de les teves il·lusions i de les emocions compartides amb un grup humà meravellós, representat aquí pel teu tiet, el “senyor Martínes”, que va ser el teu primer carablanca; o el “senyor Arquetti”, que acabaria essent el darrer pallasso amb qui treballaries. I també les melodies del teu estimat “Pepino”, i el respecte i la generositat d’en Guillem i d’en Roger .
Darrere, tot un equip de gent fantàstica que coneixia el teu món i volia ser-hi. I molta altra que no podia ser-hi però que els hi hauria encantat. Tots nosaltres som Rhum & cia. I aquest espectacle passa la mateixa nit que Enrico Jacinto Sprocani moria a l’hospital, sense ells saber-ho. Els dos RHUM conviuen en paral·lel.
Al final, com que no venies a assajar vam crear un personatge absent. Res és gratuït, i el nostre protagonista ets tu perquè vas lluitar molt per interpretar-lo: hi ha les teves sabates, el teu barretet, els vestuaris de la Rosa, part de l’escenografia de Klowns o de la Petita feina per a pallasso vell, els teus instruments, les teves cançons, els teus jocs de paraules… I fins i tot la teva veu de la inconsciència.
Recordo que te la vaig fer gravar per a un altre espectacle a les festes de la Mercè. Era la primera vegada que treballàvem junts i et feia por sortir sol a escena, sense un altre pallasso que et fes de cara blanca. Tu sempre deies que portaves una personeta dins del pallasso. Estic molt content d’haver-la conegut. I de què la gent la pugui conèixer amb aquest espectacle.
Mentrestant, nosaltres seguirem guanyant a la “muehte”.
Cada dia ens en riurem una mica. Farem algun “duelo a muehte”, alguna “muehte contemporánea” i “everybody mans amunt, que hay que mojarse”.
I mentre riguem estarem vius. I t’esperarem, com diu la cançó…
J'attendrai
Le jour et la nuit, j'attendrai toujours
Ton retour
J'attendrai
Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon coeur plus lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour
Gràcies, Monti. T’ho devia.
Salut, circ i pallassos!!
Martí Torras Mayneris
Juliol, 2014
MONTI
Joan Montanyès Martínez
(Barcelona, 10 de març de 1965 — 17 de maig de 2013)
Pallasso i músic.
Fill del director teatral Josep Montanyès, estudià solfeig i piano al Conservatori de Barcelona i el 1990 rebé el primer encàrrec professional, la música per a la producció de Maria Estuardo del Teatre Lliure, per al Festival del Grec.
Ja com a actor i pallasso, a la dècada dels anys noranta fundà, conjuntament amb Tortell Poltrona, la companyia Banda Clown. Col·laborà també fins el 2001 en diversos espectacles de la companyia Comediants (Dimonis, La Nit, Mediterrània, Y al final un espejismo, Bi).
L'any 1996 fundà la una companyia de circ pròpia, Monti & Cia, amb la qual, generalment acompanyat d’Oriol Boixader, Oriolo, i, més esporàdicament, amb altres clowns (Jordi Martínez, Domènec de Guzmán, Fulgenci Mestres, Pipo Sosman, etc.) presentà espectacles de petit format, com ara Clàssics (1996), Klowns (1997, premi especial de la Crítica), Utopista (1999), Fools folls (2000) o Fòrum 2 mil i pico (2002).
En ocasió del Fòrum de les Cultures de Barcelona, l’any 2004 muntà l’espectacle Grotesco, que fou el punt de partida per a impulsar un espai propi de creació a Vilanova i la Geltrú, que acollí espectacles i companyies fins el 2011. En 2006-2008 fou el primer director artístic del nou Circo Price de Madrid.
Entre les seves actuacions i produccions posteriors cal esmentar el paper a Petita feina per a pallasso vell, en l’espectacle dirigit per Ramon Simó (2009), l’espectacle en solitari Història d’un pallasso (2012), presentat a les Festes de la Mercè, i dirigit per Martí Torras i la direcció artística de La veritable història de Pinotxo, d’Il Circo Italiano (2011, presentat a les festes de Sant Narcís de Girona).
L’any 2001 rebé el premi Max especial de circ.
L’any 2014 se li concedeix a títol pòstum la Creu de Sant Jordi.
